Posicionament de l’Associació in via el #8M

‘Deixa’m ser alguna cosa més que un cos’, deia Gata Cattana en aquest monument de cançó que és Lisístrata. El tema, intens i sense treva, travessa un catàleg de dissidents com Lisístrata i avança a través del desmuntatge d’arquitectures misògines i patriarcals abans d’assumir, per la mateixa Cattana, la guerra civil en la qual no deixa de caure inevitablement com a dona. El nostre gènere és conflicte i els nostres cossos l’assumeixen, de manera que escollir aquestes coordenades musicals i combatives per moure’ns avui, al llarg d’aquest nou 8 de març, és part d’una necessitat bàsica i fonamental: la de situar-nos amb els nostres cossos al centre mateix de la presa de consciència sobre el que suposa el compromís amb el feminisme i amb mostrar un posicionament clar, ferm i sense matisos respecte a la lluita pel dret a la igualtat. Fer-ho així, com a entitat, traient a la llum cossos, ferides, resistències, paraules i accions, és radicalment necessari perquè el que ens juguem com a dones i com a societat és la vida mateixa. Una vida pròpia i digna enfront de la inèrcia de simples supervivències, injustícies flagrants o silencis còmplices dels horrors que es desprenen de qualsevol desigualtat, com els feminicidis o la violència sexual sistematizada.

Aquests dies hem assistit, entre d’altres despropòsits i insults directes a la ciutadania, a la proliferació de discursos negacionistes de l’existència de la violència contra les dones pel fet de ser-ho, a més de la presentació de la violència de manera limitada, difusa o disfressada de ‘liberal’: el que limita la teva vida a la mera necessitat, et diu que pot comprar el que ‘lliurement vulguis vendre’ a causa d’aquesta mateixa necessitat. Els discursos negacionistes, d’altra banda, campen al seu aire i són radiats de manera normalitzada pels mitjans, mentre que les dades oficials nacionals i internacionals -que assenyalen amb claredat que la brutalitat de la repressió que les dones, les nenes i tot el que es consideri femení i no hetero-normatiu assoleix al llarg i ample del planeta límits inimaginables i sempre noves formes de perpetuarse- són ignorats de manera flagrant.

El que les dades i l’anàlisi d’aquestes no gaudeixin del mateix protagonisme que els discursos misògins és, en si mateix, un mecanisme compleament disfuncional i demolidor. El considerar, d’altra banda, que el que passa en un país o ciutat concreta -aquesta fantasia de ‘aquí no estem tan malament’ o el fet de culpar de la violència a la migració perquè els masclistes són els altres- a més de ser imitat i incorrecte, només mostra una manca total de solidaritat i compromís amb la lluita real contra la desigualtat: mentre hi hagi un espai en què les dones i les nenes pateixin per ser-ho, la igualtat no serà real i aquest és un marc de referència fonamental per a l’Associació invia.

Hem d’entendre, d’altra banda, que no estem parlant aquí de dona sinó de dones, de diversitat de vivències, entorns, colors i situacions, i que aquesta diversitat implica que unes pateixin més mal, discriminació i vulneració de drets que altres: les dones blanques, occidentals, urbanes i heterosexuals també gaudim d’una situació privilegiada respecte a les que no encaixen en aquest motlle i això no ens pot fer cegues, per exemple, a formes de doble o triple discriminació per raó de raça, classe o orientació sexual, encara que la nostra blancor i procedència no ens protegeixi de cap manera de viure violència sexual i de gènere.

Es legisla sobre i contra el cos de les dones i tots els drets aconseguits amb aquesta finalitat són susceptibles de col·locar-se de nou a la picota a la menor oportunitat i crisi que sorgeixi, com ja assenyalava en el seu dia Simone de Beauvoir, i que pugui servir com a excusa per, de fet, reprimir tot el que es considera dissident. I no hi ha més dissident dins del sistema patriarcal que les dones que es proclamen lliures o que entenen els seus cossos com un territori de drets i no com un espai d’apropiació. Així res sembla del tot mai assolit ni estable: ni l’avortament, ni les lleis contra la violència de gènere ni la lluita contra el tràfic d’éssers humans. Tampoc sembla mai transcendental parlar de la cura, de les bretxes salarials o de la invisibilització d’aquelles que s’ocupen de crear efectivament teixits socials. Les dones han estat i són a tot arreu, mouen el món, però la ceguesa social a aquest respecte sembla seguir intacta. I això ha de canviar definitivament.

Hi ha moltes raons avui per unir-se a aquesta vaga i la més important és expressar la unió respecte a la idea de no donar un pas enrere ni fer cap concessió a la pèrdua de llibertats i a la lluita feminista. Tots els dies són 8 de març per la nostra entitat, sens dubte i sense treva, però la jornada d’avui és una data important, un recordatori fonamental per a totes les societats de la terra -en cap d’elles homes i dones gaudeixen dels mateixos drets i llibertats-, una oportunitat per mirar amb perspectiva el passat i el futur en cada enclavament que habitem, saber de què venim, a on volem anar com a ciutadania i a quins llocs no volem tornar mai.

El 8 de març és un espai de lluita i de reivindicació però també, com a dones, un dia per celebrar un camí viu en el compromís amb la construcció d’un món més just, més lliure i més bonic on tots puguem ser el que vulguem ser, en el qual gaudim i explorem cossos sense por de ser castigades per això, en el qual cap govern o poder es permeti el luxe d’afirmar que els nostres cossos no ens pertanyen del tot a nosaltres, sinó a un ells abstracte i auto-legitimat que pot disposar dels nostres organismes, de la seva força i capacitats, a voluntat.

Dir en veu alta i pública es converteix sempre per a les dones i els qui defensen els seus drets en una necessitat que incorpora riscos, però de l’acceptació depèn també la realitat de la dignitat personal-social i el dret a construir una vida des de paràmetres de llibertat i absència de violència. Ha d’assumir-se, així mateix, que en això de trencar els silencis hi ha una trajectòria, una genealogia de dones i de lluita pels drets d’igualtat que precedeix i explica l’existència d’aquest dia i el fins ara aconseguit: si avui puc escriure això i fer exactament el que faig és gràcies al camí recorregut per altres que van fer la seva part, es van posar en dubte, van deixar de demanar permís i van parlar més alt, com recorda Cattana en el seu Lisístrata.

El 8 de març és el Dia Internacional de les Dones, de totes les dones i és el nostre dia. El de les que treballen en la construcció d’una vida pròpia, plena i sense violència ni cotilles, dones, nenes i veus que trenquen el silenci, les destinacions esperades i triades per uns altres. Dels qui s’apoderen dels seus cossos i de les seves paraules, rebutgen el discurs de la por i es fan presència per les quals no hi són o no hi poden ser. Dels qui canvien el món. A millor.

El dia d’avui i aquest text està dedicat a totes les dissidents, a totes les dones que acompanyem, als seus fills i filles, a les mares, germanes, amigues i companyes.

A les que no sobreviuen.

A les que netegen i tenen cura en les ombres.

A les que lluiten per totes i les maten per això.

A les nétes. A les àvies.

A Berta Càceres i el seu pas per el món.

A les petjades de dona.

A Lisístrata i a Cattana.

A nosaltres. I per nosaltres. I pel nuestro.

Por un 8 de març cada dia.

Cova Álvarez, Psicòloga, terapeuta i educadora especialitzada en violència de gènere i sexual en el Servei d’Atenció Integral a la Dona de l’Associació in via