Treballar des de la interseccionalitat
La Kandi Arasa, professional de l’equip educatiu de la casa d’acollida de l’Associació in via on atenem integralment a dones supervivents de violències masclistes i del tràfic de persones amb fins d’explotació sexual, ha escrit un article al Social.cat sobre com entenem les diferents discriminacions i interseccionalitats des de l’entitat, i com treballem a partir d’elles amb les persones que atenem. Pots llegir l’article al Social.cat o bé a continuació:
“Abans de començar a parlar de com es treballa com a educadora dinsd’un recurs de l’Associació in via, des d’una perspectiva interseccional, m’agradaria presentar-me amb quatre pinzellades. Soc una dona de 34 anys afrodescendent i de classe obrera, que ha crescut en una societat cisheteropatriarcal, racista, capacitista, trànsfoba i molts més, que si els anomeno tots em falten fulls. Des de ben petita he volgut ser, un ésser lliure, però contínuament m’he ensopegat amb una societat que m’ha dit com havia de ser i ha sigut tot menys un ésser lliure. De mica en mica, he intentat deconstruir aquells límits establerts i he mirat de ser conscient de les opressions que m’ofegaven, revisant les que podia generar jo també. En tot aquest camí d’aprenentatge, deconstrucció, autocures i acompanyaments que és la vida, m’he topat amb les heroïnes que habiten l’Associació in via i junt amb elles he pogut continuar llaurant una societat més igualitària.
Quan elles arriben al recurs, mirem d’arropar-les des de l’amor, obrint-les les portes de la casa i les de la nostra ànima. El primer cop que ens veiem, estan trencades per dintre… i moltes vegades per fora també. Els primers dies les seves mirades estan plenes de pors i d’inseguretats i en moltes ocasions es mouen des de la introspectivitat, trepitjant de puntetes. De mica en mica van passant els dies i es van relaxant i comencen a sortir els dimonis. Dimonis que els hi han provocat, persones, espais, moments. A cadascuna d’elles els hi surten d’una manera: amb plors, amb ira, amb angoixa…, I allà estan elles, mirant als ulls als seus dimonis, fent-los front. Nosaltres estem al seu costat, donant-los la mà i recordant-les que no estan soles, que estem allà per a fer aquest camí amb elles. Es comencen a generar lligams, comencen a sortir relats esgarrifosos i se’ls hi poden començar a posar noms als seus sentiments, donant llum a les solucions. De mica en mica, des del ritme de cadascuna, es comença a donar forma a una nova vida on es comencen a generar sinergies increïbles entre la persona, les companyes de casa i l’equip educatiu.
En el dia a dia al recurs s’intenta trobar la rutina compartida entre criatures, joves i adultes. Unes, d’una banda, del món i les altres del barri del costat, unes d’una classe social, les altres d’una altra, cadascuna amb les seves orientacions, unes racialitzades, les altres no. Però, tot i això, dins del dia a dia es generen relacions d’igualtat i de cures. Hi ha moments que les converses es donen entre una dona blanca adulta occidental, una noia d’origen asiàtic i una jove africana, cadascuna amb un recorregut i unes experiències diferents de les altres, però s’intenten transmetre estratègies que els hi venen bé a totes, ja que en el fons parlen del mateix. Perquè, al cap i a la fi, estan a travessades pel mateix dolor, que és la desigualtat que s’ha generat al viure un episodi de violència de gènere i s’ha sumat a les opressions que ja portaven cadascuna amb elles a les seves motxilles (capitalisme, racisme, classisme…).
Per a mi, treballar des de la interseccionalitat, vol dir que m’he de despullar dels meus privilegis i he de mirar de connectar amb les opressions que travessen a aquestes persones.
Fonent-me amb la seva situació, sentint allò que senten elles en la mesura del possible (perquè la seva vivència tan sols és seva). Sense perdre en cap moment de vista les seves necessitats i pensant quin seria l’acompanyament que m’agradaria a mi en la seva situació. En aquest punt m’agrada imaginar que em poso una bena als ulls i començo a “fer feina” sense mirar quina d’elles és la que va de la mà.
Com a equip educatiu, mirem de què els malestars, ferides i dolors, que s’han generat a causa de la desigualtat vagin desapareixent, fins que elles amb els seus èxits, puguin volar lliures de nou fortes i empoderades.
Com a cloenda, m’agradaria deixar unes paraules de Brigitte Vasallo:
