Viure en trànsit: el llarg camí per recuperar les regnes de la pròpia vida

La Bàrbara (nom fictici) va arribar a l’Estat espanyol, concretament a través de les costes andaluses, l’agost del 2017, mitjançant una pastera provinent del Marroc; anteriorment va romandre en trànsit per diferents països de l’Àfrica, on, confinada en un camió, viatjava amb moltes més noies (totes elles menors d’edat) a la recerca d’allò que li havien parlat, d’allò que li havien venut, d’una esperança de vida digna i justa. La Bàrbara manifesta que ella simplement volia sortir de la pobresa, volia tenir oportunitats, volia tenir dret a estudiar i, en definitiva, viure una vida en la qual sentir-se realitzada. La Bàrbara té 15 anys.

Com ella mateixa explica:

Quan vivia a Ghana i em vaig trobar aquell home, jo estava molt trista. Per poder menjar o fer qualsevol cosa, havia de pidolar pels carrers. Vivia amb la meva àvia, érem molt pobres. Aquell home em va donar esperança. No sabia a quin país em portaria, només em va dir que em podria dur a un altre país d’Àfrica on les coses estaven millor. En cap moment em va parlar d’Europa. Jo només estava contenta de marxar de Ghana, perquè la meva vida allà era realment molt dura. Aquell home em va dir que podria tenir una vida millor quan arribés a un nou país. Em va dir que tindria una escola, menjar, medicaments i un bon ambient. Simplement el vaig creure, estava tant emocionada de marxar amb ell…

Però la realitat que va trobar-se va ser molt diferent. Des del mateix moment de sortir del seu país, la Bàrbara va poder experimentar, de manera encara més evident de la que havia viscut abans d’iniciar el seu viatge, les conseqüències d’una societat endèmicament masclista i misògina. Va ser testimoni i víctima de múltiples violacions, exposada a un nivell de violència física i psicològica devastadora, alhora que vivia en una restricció d’aliments i beguda diària. I només acaba de començar el seu viatge.

Quan per fi va arribat a l’estat espanyol (encara en estat de shock, ja que va ser testimoni directe de com llençaven els cossos de les seves companyes de viatge a la pastera enmig del mar) la van introduir en una furgoneta i la van portar cap a Madrid. Un cop allà, i sense encara saber com s’ho va fer, la noia va poder escapar-se dels seus “propietaris”. Es trobava en mig d’una ciutat que no coneixia, sense res. Va viure al carrer pidolant fins que va reunir suficients diners per viatjar a Barcelona, ja que sentia veritable pànic de romandre a Madrid, on en qualsevol moment la podien trobar. En aquell punt del seu viatge, la Bàrbara ja havia entès que aquells homes no eren els que la durien a obtenir una bona vida amb drets.

La jove exposa que:

Quan vaig arribar a Espanya el primer cop, em sentia confosa, frustrada, trista i molt sola. Primer, sentia molta confusió per tot el que havia passat, perquè l’home que m’havia portat fins a aquell punt no m’havia explicat tot allò que estava passant; jo estava confosa perquè no coneixia res d’Espanya: ni la seva gent, ni el seu menjar, ni la seva llengua ni la seva cultura… No en tenia ni idea, d’Espanya. En segon lloc, em sentia sola perquè les coses que jo vaig passar fins arribar en aquest punt em van fer sentir molt malament i em feien pensar moltíssim en la meva família, amics, i especialment en la meva àvia. Tot plegat em feia sentir profundament trista. Només desitjava que algú m’ajudés a poder tornar a Ghana, però ja sabia que era massa tard.

Un cop a Barcelona, tot i que la noia va acudir a la policia, no va poder entrar dins del circuit de protecció de menors, ja que les proves osmomètriques dictaminaren que era major d’edat, i la jove no disposava de documentació personal que justifiqués la seva minoria d’edat. Aquest fet, com apunta Félix Durán, cap del grup de Tràfic d’Éssers Humans de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, esdevé un greu problema. Són proves on es comparen resultats obtinguts en adolescents de països africans amb anàlisis fetes en base a un perfil de dona caucàsica, de tal manera que els resultats obtinguts no són gaire fidedignes.

El resultat d’això és que de nou, la Bàrbara es va trobar al carrer, sense recursos, en un greu perill de ser trobada per la xarxa de tràfic de persones i de ser de nou víctima d’explotació sexual.

Finalment, al mes d’octubre del 2017, la Bàrbara ingressà al projecte “Tránsito” de l’Associació “in via” i no va ser fins aquest moment que la jove va poder iniciar un procés d’assimilació del que li havia passat en la seva vida en els últims mesos, va poder iniciar un procés de recuperació de tota la violència viscuda, i per sobre de tot, va poder iniciar un re-apropiament de la seva vida.

El projecte “Tránsito” treballa perquè les dones i nens/es que han patit processos d’explotació sexual i tràfic d’éssers humans recuperin la llibertat i la dignitat mitjançant una re-apropiació i/o restabliment dels seus drets fonamentals i la consecució de l’autonomia necessària per reprendre una vida fora del control i abús de qualsevol tipus d’explotació.

Per poder aconseguir tot això, les dones i joves participants del projecte compten amb habitatges on hi tenen totes les necessitats bàsiques cobertes (alimentació, higiene, medicació, formació), assessorament legal en l’àmbit administratiu i judicial, així com un acompanyament psicoeducatiu les 24 hores els 365 dies de l’any, de tal manera que poden centrar-se en el seu procés de recuperació emocional sense les angoixes que representa no tenir res material.

La Barbara explica en les seves pròpies paraules com se sentia quan va arribar i com se sent a dia d’avui:

Quan vaig arribar a Espanya, la situació era molt dura. No tenia cap lloc on estar, no tenia menjar, no tenia medicació –durant el viatge em vaig posar molt malalta– , no tenia a ningú amb qui parlar, perquè tampoc entenia a ningú. Em sentia en un altre món. Caminava pels carrers demanant ajuda i poques persones es giraven quan em veien per ajudar-me. Però finalment algú em va ensenyar un lloc on podia acudir. Després de molt de temps, vaig arribar a l’Associació “in via”. Elles em van ajudar en tot el que necessitava. Em van donar un lloc on viure, aliments, roba medicaments… Per fi podia parlar amb la meva família quan ho necessitava, per fi tenia persones amb qui parlar quan em sentia malament, sola o trista… I el més important per a mi, per fi he pogut anar a l’escola. Ara mateix, el que em provoca més expectació és aconseguir la meva documentació, en això també m’estan ajudant. Perquè vaig arribar a Espanya sense res, i necessito documents per poder viure aquí i ser algú. Estic molt feliç d’estar-ho aconseguint i elles m’estan ajudant en tot.

Així doncs, a través de testimonis com el de la Barbara, podem veure com, amb el suport necessari i els recursos adequats, com els que proporciona el projecte “Tránsito”, les dones víctimes del tràfic de persones esdevenen supervivents de tota la violència que han sofert, reinventant-se com a persones i convertint-se de nou en les propietàries de les seves vides.

Agnès Cortés, Responsable processos emancipació Habitatges In via SAID Casa de la Jove