VIOLÈNCIA CONTRA LES NOIES ADOLESCENTS I JOVES: DEL TRAUMA A UNA VIDA AMB SENTIT

Publicat a Paraules i Fets de Dones, 73, maig-agost de 2015, pàgs. 8-9.

En unes recents jornades realitzades a la ONU (març de 2015) s’ha tornat a posar de manifest que el paper de les dones al món empitjora o millora amb extraordinària lentitud, fins i tot en les societats desenvolupades. Els prejudicis de gènere, la desigualtat salarial, els obstacles per accedir a l’educació, l’absència en els àmbits de poder i, sobretot, la violència afecten amb especial intensitat a les dones: s’estima que un 35% de les dones han patit violència física o sexual. L’assetjament i les agressions sexuals estan molt presents en l’àmbit laboral. Aquests dies apareixen notícies sobre agressions sexuals a l’exèrcit, exemple clar de què una vivència malaltissa de la masculinitat es transforma en un exercici violent i desapiadat de la jerarquia i la força. Les noies joves pateixen amb freqüència brometes sexistes, insinuacions i propostes no desitjades, de forma que estan sotmeses a un grau d’estrès superior als dels nois. I en alguns casos, com dèiem, pateixen agressions que generen problemes psicològics greus, i que poden afectar seriosament la seva vida.

Les dones són víctimes de violacions de guerra, de les xarxes de prostitució i de grups fanàtics que s’emparen en falses creences religioses per sotmetre-les a l’esclavatge sexual. Però no podem oblidar que el principal risc de violència vers la dona és ben a prop seu, en l’entorn familiar i en la seva parella. En les properes línies em referiré a la meva experiència professional amb adolescents i joves que han patit maltractament, assenyalant algunes de les possibles conseqüències i el camí que poden seguir cap a la superació del trauma patit.

No sempre la família cuida i protegeix
Ningú dubte de què la família és el marc òptim pel desenvolupament d’un esser humà. Però no sempre les famílies funcionen adequadament. Hi ha pares i mares que maltracten. El tipus de maltractament més habitual és la negligència, que implica no cuidar física i psicològicament, no aportar alimentació, vestit, educació, una llar adequada, afecte i protecció. Els altres tipus de maltractament són el psicològic (ignorància, menyspreu, càstigs, vexacions), el físic i els abusos sexuals, aquests afectant sobretot a nenes i noies adolescents. Els pares i les mares que maltracten tenen problemes de salut mental, de drogoaddicció, de personalitat, sovint han estat nens i nenes maltractats… les causes poden ser diverses, però els efectes són clars: patiment i afectació del desenvolupament personal de fills i filles.

La nena i el nen maltractat experimenta la paradoxa de què maltracten aquells que l’haurien d’estimar i de cuidar. Si un desconegut em fa mal, l’experiència pot ser articulada de manera clara: hi ha un agressor que és culpable, i una víctima innocent (jo). Però cóm elaboro l’experiència de què el meu pare o la meva mare m’han maltractat? Sóc culpable del que ha passat? És que el meu comportament ha induït l’abandonament o la violència? No sóc una persona digna de ser estimada? He provocat d’alguna forma els abusos sexuals patits? Les persones que haurien de protegir són, com dèiem, les que han fet mal, i això pot capgirar la idea d’un mateix, dels altres i del món. La seguretat bàsica que aporta la família, un entorn físic i relacional de benestar i protecció, es transforma en inseguretat bàsica: el món és insegur, les relacions són perilloses, el futur és incert. En aquest context, s’afebleix el sentit de fortalesa i integritat personal, les emocions es desregulen i apareixen la inestabilitat afectiva i els problemes de relació.

L’adolescent i la noia jove maltractada: afectacions personals i relacionals
Centrem-nos en la noia jove que pateix violència psicològica, física i/o sexual. El maltractament intrafamiliar és probable que hagi començat a edats primerenques, però en l’adolescència apareixen d’altres elements que incideixen. Algunes adolescents, per exemple, viuen experiències de maltractament en les primeres relacions de parella. En les famílies amb problemes relacionals, l’adolescent assoleix més consciència del clima familiar i del vincle de parella entre els pares, i no és infreqüent que assenyali allò que no funciona. Recordo el cas d’una noia de 19 anys, a qui anomenarem Carme, que havia patit maltractament psicològic i físic per part del pare. La fredor i el desamor entre mare i pare era evident. Carme va descobrir casualment que el pare mantenia una relació amb una altre dona des de feia molts anys. Quan la noia va confrontar al pare i a la mare amb la situació, el pare li va dir “em vaig casar amb la teva mare per culpa teva”, referint-se a què la mare s’havia quedat embarassada i ell s’havia vist “forçat” a casar-se. La tensió a casa va augmentar fins al punt de què els pares van fer fora de casa a la filla, de manera que Carme va pagar els plats trencats del desamor conjugal i d’una família malmesa.

Per cert que aquest cas ens pot ajudar també a entendre un altre aspecte important del tema que tractem. Una noia que ha patit violència, sobretot si ha estat testimoni de maltractament en la relació de parella, és probable que enceti la seva relació de parella amb cert risc de reproduir allò que ha viscut a casa. Carme explicava així la relació de parella que mantenia amb un jove: “Sí, jo crec que estem bé. Quan el vaig conèixer ell estava amb una altre noia, però em va preferir a mi… el cert és que de vegades encara parla amb ella, no crec que hi hagi res entre ells, però a mi em fa mal i sovint discutim per aquest tema”. Fixem-nos en la situació i fem alguna hipòtesi. De quina manera pot afectar a Carme la seva història familiar a l’hora de cercar parella? És possible, per exemple, que li pugui semblar més interessant, més atractiu, un noi que tenint parella la prefereix a ella? És possible que de forma inconscient li interessi un noi amb parella per canviar el guió de la història entre els pares, de forma que ella sigui l’escollida i l’altre sigui això, “l’altre”, la no triada. Saben què va passar després? En efecte, Carme es va quedar embarassada, i els problemes amb la seva parella es van accentuar: plorant amb desesperació deia “No sé si està amb mi perquè m’estima o per obligació, perquè estic embarassada. No vull que passi el que va passar als meus pares”. Mesos més tard, Carme va tallar la relació i va anar a una residència on va tenir la criatura. Serveixi aquest exemple per il•lustrar el risc de repetir patrons familiars.

La violència de caire sexual, la inducció a la prostitució, els abusos sexuals i la violació, impacten intensament en la vida de la nena, l’adolescent, la jove. Tant els abusos com la violació tenen repercussions més greus quan han estat produïts pel pare, la parella o un home de l’entorn proper. I això és el que passa amb més freqüència. Un home, sovint el pare, trenca els límits de la relació pare-filla i abusa sexualment. Sovint això afecta a la percepció que la noia té de si mateixa: es pot sentir culpable dels abusos, es pot sentir “bruta”, permanentment tacada per l’experiència, pot dubtar de la seva orientació sexual, poden aparèixer conductes promíscues o, en l’altra extrem, una actitud de rebuig al propi cos i a la vivència de la sexualitat. Sovint la jove que ha patit abusos viu la relació amb els nois/homes amb una sexualització que interfereix en el vincle. Ha passat molt de temps, però recordo perfectament a Joana, una noia de 17 anys que havia patit abusos sexuals per part del pare i que havia estat un temps en un prostíbul, on la policia –fent una redada- l’havia trobat. Va arribar a un centre de menors i vaig fer amb ella una primera entrevista. Després de presentar-me com a psicòleg del centre i de preguntar-li cóm es trobava, em va mirar fixament i va dir: “Ui, cóm em mires! Jo he estat amb molts homes i sé què significa aquesta mirada”. Joana havia cregut captar en la meva mirada un interès sexual cap a ella. L’experiència amb el pare, que va violentar la intimitat de la Joana, que va canviar la mirada de pare per una mirada sexual, i per l’actuació dels abusos, configurava en aquell moment un patró de relació. L’experiència de Joana es pot sintetitzar així: “cap home pot mirar-me amb un interès emocional, humà, d’ajut; tota mirada cap a mi és necessàriament sexual”.

El procés de canvi: la resiliència i la superació del paper de víctima.
Essent innegables els efectes de la violència sobre la salut mental (i física) de les noies i de les joves, cal tenir present que la fortalesa humana és enorme. És conegut el concepte de “resiliència”, que implica poder afrontar i superar experiències doloroses. Les relacions interpersonals també poden ser font de resiliència: una persona (mare, pare, parella…) ha produït el mal, però una altre persona (la mare, una àvia, un/a germà/na, la parella, un/a educador) pot ajudar a superar el trauma a través d’un model relacional que repari el mal patit. Parlem de “víctima”, però aquest aspecte caldria matisar-ho. És important que es pugui reconèixer, per exemple, que els abusos sexuals han existit, i que la nena abusada ha estat “víctima” de l’abusador. No és infreqüent que els abusos es posin en dubte, que els judicis acabin amb l’absolució per “manca de proves”, i això incrementa el dolor de la víctima. Però amb el temps, amb esforç personal i sovint amb ajut professional, l’experiència traumàtica patida ha d’elaborar-se. La nena abusada, la jove maltractada, aniran madurant a partir de la reflexió, analitzant les repercussions i assumint allò viscut com un accident vital, com una experiència dolorosa que poc a poc es va superant. La possible passivitat victimista donarà pas a la maduresa de viure amb tot allò que ens ha passat, i amb els recursos i capacitats que es tenen. La ferida oberta del trauma donarà pas a la cicatriu que molesta una mica, només una mica. I a partir d’aquí, podrà recuperar-se la confiança en si mateixa i en els altres, i la vida podrà tenir sentit i projecció de futur.

Josep Castillo
Psicòleg de l’Associació Invia
Professor de la Facultat de Psicologia Blanquerna-URL[:es]Publicado en “Paraules i Fets de Dona”, 73, mayo-agosto de 2015, págs. 8-9.