Tots i totes som migrants: reflexió sobre el nostre compromís amb el dret a migrar
En moltes ocasions, les xarxes socials ens retransmeten missatges des de diferents punts de vista i des d’aquest punt de partida et pots plantejar la teva pròpia reflexió segons l’experiència personal.
La setmana passada vaig visualitzar un vídeo sobre Sanitat Ladan, Vicepresident de l’Associació Elín i estudiant de Relacions Internacionals, associació sense ànim de lucre que des de 1999 treballa pel reconeixement dels drets humans, la recerca de la justícia i la protecció dels drets de les persones migrants a la província de Ceuta. En aquest vídeo, Sani explica les dificultats trobades en el seu recorregut des Camerun, on va passar dies al desert, va dormir al carrer i va estar fins a quatre dies sense menjar ni beure. Tot això no va ser per tenir un futur millor, perquè allà ja el tenia, ja que va néixer en el si d’una família solvent econòmicament, sinó per poder formar-se i estudiar, ja que era conscient que al seu país mai podria.
Aquest vídeo ha suscitat en mi un interès per saber com és el “camí” que recorren els migrants que provenen de diferents països d’Àfrica. Així he arribat a visualitzar molts testimonis de diferents persones com Roland i Hervé o Abang, entre d’altres. Totes aquestes persones coincideixen en la gran dificultat de creuar aquestes dues tanques paral·leles de sis metres d’altura amb fulles reinstal·lades des del 2013. Tots ells han realitzat molts salts fallits, després dels quals se’ls torna a l’altre costat de la tanca, i tornem a començar. Tornar a amagar-se en diferents llocs (el més famós d’ells, la Muntanya Gurugú) per menjar malament, dormir malament, sempre amb un ull obert tement les possibles batudes, malviure i continuar somiant amb la “terra promesa”.
Fa unes setmanes més de 300 persones van saltar a la vegada la tanca a Ceuta. D’entre totes aquestes, 200 van arribar a traspassar-la, 19 van resultar ferits i, lamentablement, una va morir a causa d’una aturada cardiorespiratòria. Ja ho explicava Roland en el seu vídeo: “Qui té més capacitat de sobreviure tindrà més possibilitat de subsistir en un futur”. Quants salts hauria realitzat la persona morta anteriorment? ¿Era aquest el futur que esperava?
Les persones en general portem un ritme de vida accelerat, convivim amb la pressa, l’estrès i l’ansietat que comporten tots els nostres problemes diaris, però testimonis com els de Sani o Roland et fan plantejar com són de poc importants les nostres preocupacions quotidianes.
Hauríem de donar a conèixer més aquestes vivències, projectar aquestes imatges entre els joves de la nostra societat que tenen com a principals preocupacions saber quants “likes” ha rebut la seva última foto a la xarxa social de moda o estar atents a si el seu ídol ha compartit un vídeo on explica com jugar a un videojoc.
Roland ens obliga a plantejar-nos una simple pregunta “Qui no és migrant en aquest món? Si tu no ho ets, segur que ets fill, nét, besnét o rebesnét de migrant. Si jo tinc un fill, aquí, a Espanya, se li dirà també migrant? “. Jo ho tinc clar, sóc migrant, i tu?
Des de l’Associació in via treballem dia a dia pels drets dels treballadors i treballadores migrants, denunciem incansablement el fracàs de la política migratòria europea i defensem la seva reforma completa.
Maria del Mar Hernández Guerrero – Prospectora laboral de l’Associació in via
