Puntada a puntada: quan la costura es converteix en artteràpia

L’Associació in via i Fyob posen en marxa un taller d’artteràpia per a supervivents de violències masclistes

Trobar la seva pròpia bellesa, tant interior com exterior. Aquest és un dels objectius que la Laura Pradas tenia en ment quan va posar en marxa Fyob (Find Your Own Beauty), una marca de roba feminista i amb valor social que busca trencar els estereotips de gènere. Tanmateix, conscient que ella pot crear i comunicar, però no dedicar-se al 100% a l’acció de carrer, ha decidit fer un pas més: aliar-se amb una entitat que treballa dia a dia per erradicar les condicions de desigualtat que generen violència i discriminació i que ofereix atenció integral a dones, infants, adolescents, joves i col·lectius vulnerabilitzats, centrant la seva mirada en la recuperació dels danys causats per les violències masclistes: l’Associació in via.

I és que el procés de recuperació i de reconstrucció d’una mateixa després d’haver viscut una situació de violència masclista no s’acaba amb la denúncia o deixant enrere el maltractador. Es tracta d’un procés llarg i complicat, amb moltes corbes, dubtes i aprenentatges. Sent així, l’Associació in via ja fa uns anys que va posar en marxa el projecte Claudel, un taller d’artteràpia per a joves i dones supervivents de violència masclista, especialment violència sexual. Es tracta d’un treball grupal, guiat i sostingut per un equip professional, basat en la creació artística, el joc i l’espai de trobada com a eines d’autoconeixement i reconstrucció de la base del ‘jo’, fortament danyat per les experiències viscudes. Cal tenir en compte que, per a moltes joves i dones, parlar d’un fet traumàtic pot resultar aterridor. En aquest sentit, l’artteràpia ofereix un acompanyament psicoterapèutic que voreja el fet traumàtic a través de la producció.

L’espai que proposa i articula el projecte Claudel inclou de forma específica l’ús del material artístic com a mitjà, sigui la pintura, la ceràmica o, com ha permès la col·laboració de la Laura, la costura. Així, a partir d’una col·lecció de quimonos blancs de Fyob i retalls de roba deixats enrere per altres residents del recurs d’acolliment, va sorgir el primer taller de costura com a artteràpia.

El taller es du a terme una vegada a la setmana i hi participen 12 dones de procedències, experiències i vivències molt diverses, totes elles travessades per records de violències viscudes que les assalten quan menys s’ho esperen. Però amb el seu tarannà repetitiu, la costura els permet entrar en un estat gairebé meditatiu, obligant-les a enfocar-se en la tasca que tenen entre mans i oblidar-se d’altres pensaments o records intrusius. “Durant l’estona que han d’estar concentrades poden parar de reviure la pel·lícula de terror que han viscut i relaxar-se”, assegura Beatriz López, psicoterapeuta i encarregada de transformar un simple taller de costura en teràpia.

Com explica López, es tracta de donar-li un sentit, una volta a cada situació perquè del taller no només s’enduguin una experiència creativa i un quimono. Per exemple, moltes dones tenen problemes a l’hora d’escollir teles o un color: quan es troben davant una taula amb quatre teles i la possibilitat d’escollir, es bloquegen, no saben quina els agrada més, i demanen a alguna de les companyes que triï per ella. Mentre que això es podria passar per alt en qualsevol altre taller de costura, en aquest, que té aquesta part terapèutica, es reflexiona sobre què està passant. “Intentem recuperar la veu, que la dona en qüestió pugui prendre una decisió, i entendre què li està dificultant prendre-la”, explica la psicoterapeuta, que detalla que moltes vegades és perquè sempre han estat en relacions de submissió i mai a la vida els han donat veu per prendre una decisió.

Aquí, en canvi, la veu la recuperen juntes, en aquest espai de sororitat en què també van xerrant mentre cusen. Tot i que la Beatriz a vegades condueix una mica la conversa, elles comenten i s’expliquen el que cada una d’elles està vivint: una cita amb l’advocat, una visita amb la psicòloga, un judici… ”I es donen consells, perquè igual que cada dona té un nivell diferent de costura, cada una d’elles també porta més o menys temps a la casa d’acollida, i tenen més o menys recorregut terapèutic”, puntualitza López. Així, quan una nova jove o dona entra al recurs d’acollida, les altres l’animen, li diuen que al principi també se sentien així, que tot és molt aclaparant, però que passat un temps se sentirà millor.

A més a més, detalla la psicoterapeuta “l’agulla, a diferència d’altres materials, ofereix molta contenció; és a dir, tu controles l’agulla, mentre que la pintura es pot vessar o escampar fora del teu control”. Amb l’agulla, doncs, puntada a puntada i a poc a poc, les 12 dones que participen en el projecte, a qui la violència masclista havia fet perdre el control de la seva vida i dels seus sentiments, van reconstruint-se a elles mateixes i recuperant el control alhora que creen, d’inici a fi, aquesta segona pell que és la roba, que les protegeix i que també crida al món qui són.