Immigració, refugi i dret a una feina digna
Com a persones sempre tendim a cercar el conflicte. Conflictes il·lícits i difícils de gestionar un cop la bomba ha esclatat. Quan aquests debats tenen conseqüències polítiques importants els hem de dur a terme amb moltíssima precaució perquè tenen un fort impacte emocional.
El gran fluxe migratori que estem vivint en aquests temps està generant grans debats abominables que posen la pell de gallina.
Sentint les opinions que expressen uns i altres sense cap pudor ni consideració i amb conseqüències aberrants et venen les llàgrimes als ulls en adonar-te fins a on pot arribar la crueltat humana. Quan es qüestionen les motivacions d’aquest èxode massiu i es posa en dubte la gravetat de la situació política que es viu a Líbia i a d’altres països d’arreu del món es genera racisme, populisme i una demagògia vergonyosa.
Ens oblidem que estem parlant de persones, de vides, de vides en perill que escapen de la mort i del terror, del que hauria de ser el valor prioritari i inqüestionable de qualsevol societat: els drets humans.
De trobar-nos en la situació d’aquestes persones, tots faríem el mateix (de fet, ja ho vam fer no fa tants anys i ara sembla que tothom se n’ha oblidat…).
La mort i el patiment hauria de ser l’últim destí de les persones. Fugir del crim i de l’atrocitat ha de ser un dret per a qualsevol persona, no una opció ni una excusa perquè t’acullin. No hi ha més opció. No són migrants.
La solució no és fàcil, és molt complicada.
Des dels governs europeus no es pot ser còmplice, hipòcritament, del tràfic de persones que estem vivint en aquests dies per no arribar a un acord amb el país d’origen. Per no voler un diàleg. Per no buscar solucions de pau i seguretat.
I el pitjor de tot és que si, amb sort, aquestes persones aconsegueixen tramitar una demanda d’asil polític (targeta vermella), aquesta documentació no els hi dóna dret a treballar.
Cada dia a l’Associació in via ens trobem amb persones, sí, persones com tu i com jo, que amb una documentació expedida pel govern (refugiats, joves tutelats i ex-tutelats, dones joves que han patit violència de gènere…), NO TENEN DRET A TREBALLAR.
I què se suposa què han de fer? Com viuran? Robant? Delinquint? Treballant en l’economia submergida, mal pagats i explotats per algun empresari pocavergonya? Acollits per un sistema que els encadena a la mendicitat, a la pobresa i a l’assistencialisme sense opcions per apoderar-se com a persones lliures i autònomes. Sense sortida.
Com a professionals ens sentim lligades de peus i mans. Sense recursos, sense respostes, sense solucions.
S’han de canviar les lleis, els polítics i les ments.
Aïda Bonet i Solis – Tècnica en inserció i orientació laboral.Servei d’Inserció i Formació de l’Associació in via
