Conflicte Armat, Violència Sexual i Refugi. Coordenades d’un mapa sense reparació
Corria l’any 2012 quan Mariela i la seva filla de dotze anys van ser abordades camí de casa seva i obligades a pujar a una moto rumb a una casa que controlava un grup armat a la zona de l’Urabá antioqueny, a Colòmbia. Durant els dies que van seguir al rapte, totes dues van ser sotmeses a esclavitud sexual en habitacions contigües. “Patró, li hem portat una presita joven“, recorda haver escoltat Mariela que deia un dels seus captors. L’anunci expressa la fixació que tots els actors armats han abocat sobre la virginitat de nenes i adolescents dins d’un conflicte que sembla haver-se inscrit en el cos de les dones. Així ho confirmen les xifres de l’Observatori Nacional de Memòria i Conflicte del Centre Nacional de Memòria Històrica de Colòmbia (CNMH), que assenyala que del total de 15.076 persones que van ser víctimes de violència sexual en el conflicte des de 1958, almenys 5.013 han estat nenes i adolescents. Aquest no és, però, un cicle tancat els danys del qual són susceptibles de ser reparats: l’explotació sexual de nenes i adolescents és una de les principals fonts de finançament dels grups armats després de la seva desmobilització en ciutats com Medellín.
La mecànica de la violència sexual exercida contra dones i infància que nodreix Colòmbia és la mateixa que s’instal·la en tots i cadascun dels contextos de lluita armada sobre els que podríem aturar la mirada. Va succeir al Congo, considerada la capital mundial de la violació, i va succeir a Rwanda durant el genocidi que va delmar a la població Tutsi. Es va executar amb precisió militar a Bòsnia Hercegovina durant la guerra civil i també a Cambodja durant la instal·lació i posada en marxa de l’any zero pel Khmer Rouge. La llista inclou cada racó geopolític de la història passada i recent que s’hagi aixecat en armes, com si tot esdeveniment “armat” legitimés l’emergència immediata i legitimada de la violència sexual contra les dones. Una violència que, en temps de guerra, articula la brutalitat i l’acarnissament en dosis impossibles de processar des de nocions mínimes de racionalitat.
Sobre això, dimarts passat, 19 de juny, se celebrava el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Sexual en els Conflictes, seguit del Dia Mundial de les Persones Refugiades. Les dues dates assenyalen dos espais crítics d’intervenció social no resolts a nivell nacional i internacional en matèria de Drets Humans. Espais que, d’altra banda, estan inherentment lligats, tal com demostren els milers de nenes i nens sirians desapareguts en el seu èxode de la guerra a mans de les màfies, la venda d’esclaus i esclaves de població migrant en el seu trànsit per Líbia o els ofegaments i abandonaments diaris de centenars de persones al mar en la seva recerca de condicions de vida menys violentes, per citar exemples recents.
Tota violència no resolta en termes de reparació té la capacitat intrínseca de reproduir més violència. Des de l’Associació invia, com a entitat que treballa l’acollida i l’acompanyament a víctimes de violència, sabem de primera mà que els conflictes armats generen violència sexual més enllà de les seves fronteres quan llancen als que fugen d’ells a les mans de màfies d’explotació sexual i tràfic d’éssers humans, creant condicions de vulnerabilitat greus i perverses, alimentades pel silenci, la invisibilitat i la no assumpció de responsabilitat internacional a l’hora de vetllar per la seguretat i la dignitat en els trànsits i els refugis. Des d’aquestes coordenades abordem de manera conscient i explícita el compromís amb les dones, adolescents i nenes en acollida, prioritzant l’acompanyament psicoeducatiu i especialitzat a dones i adolescents migrants i víctimes de violència sexual, amb especial atenció a la població femenina víctima de tracta amb fins d’ explotació sexual. Aquest compromís implica, de manera inherent, contribuir així mateix a la sensibilització i transformació social cap a l’eradicació de la violència sexual, la manifestació més greu de la qual pot observar-se en temps de guerra, però quines arrels vertebren cada societat, tot i que cap d’elles sembli estar mai preparada per mirar la seva profunditat i abast de prop.
Així doncs, “assumir” un compromís amb l’eradicació de la violència sexual en els conflictes armats suposa afrontar i dignificar els relats de les violacions grupals de les dones congoleses i els tancaments massius de dones bosnianes per ser abusades durant mesos. Suposa assistir a la convivència de moltes d’aquestes dones amb els fills i filles fruit de les violacions i a l’existència d’aquests mateixos nens i nenes, alguns ja adolescents, que tracten de construir la seva identitat des d’un territori delmat en la seva pròpia arrel. Suposa reconèixer que moltes de les dones abusades han vist danyada la seva capacitat reproductiva per les lesions sofertes i moltes altres, entre les quals es troben nenes i adolescents, s’han vist abocades a exercir la prostitució com a mitjà de supervivència dins d’un context social i comunitari que ja no té un lloc per a elles. Però, sobretot, suposa visibilitzar que aquesta cadena d’aberracions transcorre dins d’una cultura d’impunitat respecte als agressors -inclosos els que explícitament van ordenar la sistematització de la violència sexual com a arma de guerra i humiliació de l’altre a través de l’apropiació del cos i la capacitat reproductiva de “les seves dones”- i la nul·la reparació dels danys soferts per les víctimes: No hi ha condemnes internacionals significatives, ni fons destinats a crear contextos guaridors, ni un procés en marxa que legitimi a les víctimes com supervivents de violència sexual. Fins avui.
Afirma el director de cinema colombià Víctor Gaviria, a partir de la realització de la seva pel·lícula La dona de l’animal, que l’origen amagat de tota violència és la violència contra la dona: “És un odi a la comunitat, que és femenina, un odi a la dona. Gairebé sempre hem pensat que la violència contra les dones que es va produir en el conflicte és una cosa anecdòtica, inevitable, una sèrie de fets secundaris que no tenen sentit en ells mateixos i que no són el nucli de res. Però no, el centre és aquest. La resta és una cortina de fum sobre aquest odi i aquest gaudi de destruir la dona. I també el nen i la comunitat. Per això al final de la pel·lícula un se n’adona que no només era ella sinó la comunitat sencera la que estava trepitjada per l’animal”.
Des de l’Associació invia assumim que és la impunitat d’aquesta manera de “trepitjar” el cos de les dones i d’apropiar-se de la seva sexualitat la que s’ha de combatre. I per tal que l’eliminació de la violència sexual sigui real, significativa i transformadora, s’ha d’acompanyar, a més o principalment, del desenvolupament d’una cultura de reparació que s’assenti en una justícia nacional i internacional que actuï de manera acollidora, contenidora i guaridora per a les víctimes. Això implica, a la fi, abandonar el silenci, l’ocultació, la minimització de l’abast i el sentit de la violència sexual i el sosteniment d’un estatus quo preparat, de nou, perquè qualsevol nova guerra torni a posar en relleu que es tracta sempre també d’una guerra contra les dones. Afrontar des de la responsabilitat i el compromís amb els Drets Humans les ferides dels cossos femenins i les seves destinacions. Aquestes ferides no explicades que, finalment, acaben per danyar qualsevol societat que pretengui ser justa i civilitzada.
Cova Álvarez Díaz
Psicòloga i Coordinadora Pedagògica SAID Casa de la Jove. Especialista en Violència Sexual