Dret a vot de les persones amb discapacitat intel·lectual: la perspectiva dels pares i mares.

Una de les moltes preocupacions de les famílies quan un fill o filla amb discapacitat intel·lectual s’acosta a la majoria d’edat i, per tant, aquest passa a tenir, com qualsevol persona, la capacitat jurídica d’obrar, és pensar que els hem de protegir davant de tercers i fins i tot d’ells mateixos, de les possibles decisions que puguin prendre en contra seu. En cas que el fill/a tingui una discapacitat intel·lectual lleu, concretament el que coneixem com intel·ligència límit, el dubte de les famílies sempre ha estat entre dues opcions possibles: o bé no fer absolutament res quan s’arriba a aquesta majoria d’edat o bé iniciar el procediment judicial de modificació de la capacitat d’obrar (conegut popularment encara com “Incapacitació parcial”), nomenant un Curador pel fill/a.

Afortunadament, i des de fa només set anys, a Catalunya les famílies tenim una tercera opció de protecció dels fills quan arriben a la majoria d’edat, l’Assistència. El Codi Civil català contempla (en el seu Llibre Segon, articles 226-1 a 226-7) l’Assistència, una figura jurídica de protecció a la persona amb discapacitat, existent en molts països europeus des de fa temps però que aquí, malauradament, encara és força desconeguda, no només per les famílies sinó també per molts advocats, jutges i fiscals. A diferència de les altres mesures jurídiques de protecció, l’Assistència NO modifica en els fills la seva capacitat d’obrar i són ells mateixos els que sol·liciten al jutjat el nomenament d’un/a Assistent/a (la mare, el pare o una altra persona, la que ells considerin més adequada) que els acompanyi i aconselli en la presa de decisions, especialment en els àmbits de la seva cura (salut, etc.) i patrimonials. Ningú decidirà per ells ni imposarà el seu criteri sinó que algú (habitualment qui ja ho ha fet sempre quan no eren majors d’edat) vetllarà per ells, defensant els seus drets i escoltant els seus criteris. Com que l’Assistència no treu cap dret al fill/a, aquest/a podrà exercir qualsevol dret (com qualsevol altra persona major d’edat), entre d’altres, el dret a votar. És també una figura jurídica més alineada amb la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de la ONU del 2006, ratificada per Espanya l’any 2007.

L’Assistència, però, no és, sens dubte, perfecta. Genera, també en les famílies, alguns dubtes, especialment sobre la conveniència o no d’optar per aquesta protecció que, malgrat ser més respectuosa amb els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual, no els protegeix tant com altres figures ni els facilita tenir ajuts de l’Administració, com sí que passa quan es fa una modificació de la seva capacitat d’obrar. És una figura jurídica de protecció encara molt nova i caldrà anar veient-ne els resultats. I com és possible modificar-la (i passar a sol·licitar en un futur una major protecció) pot ser la més convenient en aquests casos que hem dit, tenint en compte que parlem de fills molt joves que tenen molt camí a recórrer i molta autonomia encara a guanyar en el dia a dia.

Malgrat tots els dubtes que pugui generar, crec que és una opció a tenir molt en compte quan parlem de fills molt joves i amb una discapacitat intel·lectual lleu. És l’opció que la meva filla ha triat, que jo comparteixo, i la que ens ha recomanat per a ella l’advocat.

I parlant d’advocats, faig una recomanació que crec que és fonamental: cal triar molt bé l’advocat que ens acompanyarà en aquest procés, un procés mai fàcil ni per als fills ni per a les famílies. Cal que aquest conegui en profunditat les diverses opcions de protecció existents i cal que sàpiga veure quina de totes és la més adequada pel nostre fill/a en concret. I com sempre fem les famílies amb fills amb discapacitat intel·lectual, cal informar-se al màxim abans de prendre qualsevol decisió. En el meu cas, em va ser d’utilitat llegir un llibre centrat en l’Assistència: Mª Carmen Núñez Zorrilla. La Asistencia: la medida de protección de la persona con discapacidad psíquica alternativa al procedimiento judicial de incapacitación. Madrid : Dykinson, 2014.

Aquest tema mai resulta fàcil per a les famílies i sempre és dolorós. En el llarg camí, gens fàcil, que hem fet i fem sempre al costat dels nostres fills, crec que val la pena aturar-se una mica i contemplar quina és la millor opció entre totes les possibles, mirant sempre de combinar la protecció del fill amb el respecte als seus drets i amb l’objectiu d’ajudar-los a ser el més autònoms possibles en la seva vida d’adults.

 

Mercè

Mare d’una noia amb Discapacitat Intel·lectual.